«Tot era tan absurd i tan tràgic que vaig sentir que havia d’escriure-ho. Em vaig adonar que, com en les tragèdies gregues, tot havia anat encaminant-se per a crear un cèrcol terrible. Em vaig espantar molt, però la idea es va apoderar de mi», ens confessa Pietat Bonnett durant l’íntima xerrada que vam mantenir amb ella divendres passat.
Piedad ens va parlar sobre el procés creatiu de Lo que no tiene nombre (Alfaguara, 2013), un llibre testimonial sobre la mort del seu fill, Daniel. Va comentar que el seu propòsit, en fer-ho, era d’una banda indagar sobre qui va ser Daniel en realitat, «les mares sovint no sabem qui són els nostres fills», però sobretot el que volia era parlar de la malaltia mental, de l’estigma, de com la societat menysprea aquesta mena de malalts i també volia parlar sobre el suïcidi.
Però com abordar l’escriptura en ple duel? (va començar a escriure-ho dos mesos després de la mort del seu fill): «Jo vaig sentir la pulsió immediatament. Vaig acceptar aquesta mort des del principi. Vaig respectar el suïcidi i em vaig armar de valor». La seva salvació, diu, va ser pensar en les qüestions literàries: el gènere, l’estructura, la temporalitat, la veu narrativa, l’extensió o el llenguatge que anava a utilitzar. «No volia adular al lector ni caure en detalls innecessaris ni molt menys en el sentimentalisme que és molt mal company per a la literatura». Piedad ens va explicar els motius pels quals va anar prenent cadascuna de les decisions formals amb les quals finalment va configurar aquest llibre tan dur i bell. «Encara que la literatura no cura el dolor, sí que alleuja. Jo em vaig agafar a ella, van ser les regnes amb les quals em vaig sostenir».
També vam poder comentar, i sentir-la recitar, alguns dels poemes del seu llibre Los habitados (Visor) amb el qual va obtenir el prestigiós premi Generació del 27. Part d’aquestes composicions es van incloure en la performance que va protagonitzar al costat de Chantal Maillard durant el festival de poesia de Màlaga on les dues autores, a manera d’homenatge als seus fills morts, van declamar els seus poemes. Recentment, l’editorial Vaso Roto ha publicat el llibre “Daniel. Voces en duelo” que recull els textos recitats durant aquesta actuació.
Després de gairebé una hora d’exposició per part seva, es va obrir un debat. Va ser un veritable plaer poder compartir amb ella i amb totes les persones que ens van acompanyar aquest temps de xerrada.
(La imatge superior correspon a un oli de Daniel Segura Bonnett)
