(Escric aquesta nota després d’haver estat del 8 al 10 d’octubre amb 12 persones més a un retir filosòfic conduït per en Josep Maria Esquirol i organitzat per Entelequia Cultura)
Josep Maria Esquirol, l’Humà
Qui vol res més que ser un home entre molts?
Joan Vinyoli
Pay attention. Be astonished. Tell about it.
Mary Oliver
Els seus llibres són a la mateixa lleixa que els clàssics de la saviesa antiga. Quan el llegeixes, t’hi trobes com a casa. No escriu per ambició, altra feina té. Escriu per generositat. Tot sembla escrit pensant en mi, pensant en tu.
En Josep Maria Esquirol parla amb passió. S’ho juga tot en cada mot. I ho fa sense trucs: l’únic truc és haver viscut la vida. I haver-ho fet sotmetent-la a exàmen.
Tria les paraules amb cura i les ajunta amb subtilesa. Evita els tecnicismes, els anglicismes, les paraules abstractes. El seu és un llenguatge clar i concret. Es fa entendre. Ara, de fondària n’hi ha, i molta. És un interruptor que posa en marxa la màquina del pensar i del sentir.
Ens diu que voldria escriure amb la mateixa intenció amb què els grans poetes composen un poema. I parla amb admiració d’Eliot, Miguel Hernández, Vinyoli, Lluís Solà.
Sovint ens mira i ens diu: “S’entén? No passa res si no ho enteneu” i als llavis se li esbossa un somriure murri. “De vegades convé no voler explicar massa”. Som al llindar misteriós de les coses que es resisteixen a ser anomenades.
Hi ha elegància en els seus gestos, en el seu tarannà. Vesteix de forma austera, sense estridències. No és gens pagat de si mateix. Porta un rellotge de polsera. En cap moment consulta el telèfon. Es diria que viu el present amb intensitat i no està pendent de l’actualitat.
A la manera de la música de Bach, la seva veu ens acompanya, sense la pretensió d’imposar-se.
En una època en la que sovint els professors perceben l’activitat docent com una tasca ingrata, ens diu que voldrà seguir fent classes mentre pugui. Sap que a la vida el més valuós demana ser donat. Alhora, parla amb devoció i emoció dels seus mestres.
No li falta sentit de l’humor: de tant en tant esclata a riure amb la puresa d’un infant.
És filòsof de cap a peus: moltes frases les acaba amb un “i per què?”. No defuig defensar les seves idees amb vehemència. Ho fa per honestedat. I fent-ho, ens ajuda a definir millor els seus contorns. Si en algun moment carrega massa les tintes fa un pas al costat i conclou: “Però ep, tu fes el que vulguis! Jo puc estar equivocat!”.
Ens convida a no etiquetar. Ben al contrari: a fer confiança a l’autor i a entrar-hi amb ingenuïtat, sense prejudicis, amb una certa obediència. I en tot cas, un cop ens hàgim amarat d’aquell contingut, i només si s’escau, ja el criticarem.
Me l’imagino fugint dels dogmatismes, dels judicis de valor, i de la xerrameca. En el deure de viure bé no hi ha temps per perdre. Com escriu Philippe Jaccottet sobre els poetes, la seva responsabilitat és “vetllar com un pastor i convocar tot el que corre el risc de perdre’s si s’adorm”.
Sovint alenteix el seu parlar i diu amb èmfasi fixant la mirada en l’infinit: “és increïble”. Per exemple quan descriu la bòveda celeste, o la capacitat humana de prometre, o el gust del pa i l’oli…i és que, ben mirat, són meravelles.
El seu pensament és el que se m’ha ficat més endins del moll de l’os de les qüestions que cremen. Això és: de com viure. I aquí m’aturo. Amb prou feines he tocat la vora del seu pensament. Cal llegir-lo sencer, no val fer-ne bocins.
Si fos un rei (cosa que a ell no li agradaria gens), li diríem Josep Maria l’Humà.
Oriol Llauradó
Cardedeu, octubre de 2021
