El món és gran, però el bell i la veritat s’amaguen en el petit. El món va molt ràpid, però el que li dona sentit és el que no es va, el que es queda un instant encara, el que roman, el que dura o reverbera o transcorre sense haver-li de res al temps, que no es fixa en ell, ni a l’eternitat, que ho menysprea per insignificant o diminut. El món és grandiloqüent i absolut, però és en el silenci, en l’humil i en el proper on un pot trobar una poètica que també és una ètica: la poètica de l’ànima dels éssers mínims que ens envolten.
Parafrasejant l’Ana Rossetti, intentar abocar el cosmos del viscut i compartit durant aquest retir literari en el nostre vocabulari insuficient és una gosadia, així que per aquí deixem algunes imatges que immortalitzen la trobada, com ho està des de llavors en els nostres cors.
Gràcies, Jesús, per compartir la teva màgia, gràcies amics i amigues per formar part del tendal, per ser família.
