Ha estat un privilegi poder iniciar l’any tot mantenint una xerrada amb Ramón Andrés i totes les persones que ens van acompanyar, ahir. L’objectiu d’aquesta trobada era compartir un temps de diàleg per a exposar les nostres inquietuds, la nostra manera d’entendre el fet de pensar, la poesia, la música, els silencis…
Entre molts altres temes, vam conversar sobre la importància de la memòria per a poder pensar l’ara i l’avenir. «No podem mancar de passat perquè és el que ens configura. Mancar d’ell és un espoli a l’ésser humà. Som hereus dels primers freds que van sofrir aquells éssers primitius, de les emocions que van sentir, com la por, l’amor, l’enveja…, que per bé o per mal pertanyen a l’ésser humà, el configura.»
També vam xerrar sobre les conseqüències de viure en una societat tan projectada cap al futur, amb molt poca presència en el present. Sobre la necessitat de tornar a l’essencialitat, que és l’única cosa que veritablement ens fa lliures. Tornar a allò que és humà. Aprendre a viure amb el que és necessari. Sobre la importància de pensar…
El temps és un no-temps quan es conversa amb una persona tan sàvia, coherent i honesta com Ramón Andrés. A més, vam tenir el gust de sentir-lo declamar un dels preciosos poemes continguts en el seu llibre «Los árboles que nos quedan» com a guinda final.
Reiterem des d’aquí el nostre immens agraïment per compartir amb nosaltres aquest temps de diàleg, per tots els seus ensenyaments, per la seva generositat, calidesa i qualitat humana.
Gràcies, mestre!
