Amb motiu de la pròxima trobada amb Pedro Olalla, aprofitem per a compartir unes breus notes sobre la lectura que vam fer del seu últim llibre “De senectute politica”, tercer lliurament de la seva “Trilogia de la Aristeia” (Acantilado), continguts que serviran de suport per al taller “La necessitat de l’humanisme” que impartirà el cap de setmana del 27 al 29 de març a Tossa de Mar.

De senectute politica
Carta sin respuesta a Cicerón

La refutació dels quatre motius pels quals la vellesa pot semblar miserable és al que, essencialment, Ciceró dedica la seva esplèndida De senectude. L’única obra llatina, segons afirmen alguns estudiosos, exclusivament consagrada als ancians. Ciceró ho va fer a la manera grega, mitjançant el diàleg i es va servir de l’autoritat del gran Cató per a exposar els seus arguments.

Pedro Olalla, en el seu fascinant De senectute politica, també recorre a una manera grega, en aquest cas al gènere epistolar. Partint d’uns versos de Safo, trobats en uns fragments de papir reutilitzats per a amortallar una mòmia d’Egipte, un Àtic del segle XXI (és a dir, el mateix autor) remet una missiva al gran pensador llatí, amb qui entaula un vívid diàleg.

Però la seva epístola no és només una extraordinària apologia a la vellesa, com alguns apunten, sinó que se serveix d’ella per a mostrar-nos l’actual versió d’una degenerada democràcia. Aborda en el seu llibre temes com la corrupció política, la precarietat sota la qual viu gran part de la societat, la necessitat de més cooperació ciutadana, el servei que presten avui els ancians en les nostres societats, la inigualdad de gènere, la urgència d’un canvi de mentalitat i d’actitud per part dels ciutadans, entre molts altres temes essencials.

Pedro Olalla escriu un savi assaig filosòfic que absorbeix la nostra atenció al llarg de les seves noranta pàgines, tant per la lucidesa dels seus arguments com per la bellesa de la seva prosa, en el qual intercala precioses llegendes, com la que reproduïm a continuació:

«Por esas esquirlas, como si se tratara de una escena pintada sobre un ánfora rota, conjeturamos que la Aurora se enamoró del apuesto Titono, y que, para poder gozar eternamente de su amor y de su compañía, llegó a rogarle a Zeus que lo hiciera inmortal. El soberano olímpico accedió, y Titono fue dispensado de la muerte, pero no quedó libre del tiempo y la vejez. Así que, año tras año, envejecía al lado de su joven esposa —eternamente joven—, sintiéndose atrapado en un destino extraño y trágico, ajeno a los mortales tanto como a los dioses. Consumido y decrépito, acabó recluyéndose en su lecho, donde continuó menguando, y donde, cada noche, seguía visitándolo la compasiva Aurora, a la que no podía hacer llegar más que un quejido arrancado con esfuerzo de sus abatidas entrañas. Un dios —no sabemos quién fue— se apiadó de él y lo mudó en insecto, en adusta cigarra, que desde entonces gime con desgarro y vive de las gotas de rocío que la Aurora derrama como lágrimas. A esto se añade un autor del tiempo de Nerón —entretejiendo el mito de Titono con el de la Sibila cumana— que aquello que repite con cadencia tenaz la voz de la cigarra (¡Mori…, Mori…, Mori…!) no es otra cosa que una súplica para que su muerte no siga demorándose.»

No deixeu de llegir aquest meravellós llibre!

Write a comment:

*

Your email address will not be published.

© 2019 Entelequia Cultura. Todos los derechos reservados | Aviso legal