Hi ha llibres què la seva gènesi és tan brillant com el seu contingut. I això és el que succeeix amb Aghata, publicat per l’editorial La uÑa RoTa.
Allà per l’any 1850, els escriptors estatunidencs Herman Melville (autor de Moby Dick) i Nathaniel Hawthorne (autor de La letra escarlata) es coneixen enmig d’una tempesta que els obliga a refugiar-se sota un penyal durant hores, fins que amaina. A partir de llavors, encara que viuen a només nou quilòmetres de distància un de l’altre, mantenen una intensa relació epistolar durant els dos anys que dura la seva amistat. Algunes de les cartes que Melville va remetre a Hawthorne estan recollides en Cartes a Hawthorne d’Herman Melville, traduïdes per Carlos Bueno Vera i publicades per la mateixa editorial.
Mitjançant la lectura d’aquesta correspondència sabem que Melville, a través d’un advocat, coneix el “cas” de l’Aghata: una jove que va salvar la vida a un mariner nàufrag amb qui va acabar casant-se un any després. Després de quedar-se embarassada, l’home -anomenat Robertson-s’embarca i no torna fins transcorreguts disset anys. La mateixa nit que torna a la seva llar, promet a dona i filla que es quedarà amb elles per sempre, però l’endemà les torna a abandonar. A partir de llavors, mantindrà algun contacte esporàdic amb Rebecca, la seva filla, a qui veurà per última vegada el dia previ a les seves noces. Alguns esdeveniments posteriors, que no us relatarem per a no fer spoiler, comporten que alguns detalls d’aquesta intrigant història acabin registrats en documents legals.
A en Melville li sembla un material preciós per a escriure un relat i sol·licita a l’advocat que li havia parlat sobre el cas que li enviï tota la informació que testimonia el succeït. Una vegada obtinguda, considera que qui millor pot escriure-ho, pot ser perquè li recorda a “Wakefield”, és el seu amic Hawthorne i així li ho proposa. Però aquest refusa la invitació i li suggereix que l’escrigui ell mateix. No sabem amb certesa si ho va fer, hi ha hipòtesi sobre aquest tema, en tot cas mai va arribar a publicar-se.
Cent cinquanta anys més tard, l’editorial La uÑa RoTa, a manera de spin-off de les Cartes a Hawthorne, proposa a Sara Mesa i a Pablo Martín Sánchez (autors amb els qui hem tingut el privilegi de comptar en Entelèquia Cultura) que, amb els detalls que Melville proporciona a Hawthorne a través de les seves cartes, escriguin (cadascun pel seu compte) aquesta història que ha estat deambulant en l’aire durant un segle i mig. Un repte que tots dos accepten.
Un reloj y tres chales és el relat que escriu Sara Mesa, títol que fa referència al regal de noces amb el qual el suposadament mort pare obsequia a Rebecca i al marit d’aquesta. Precisament és ella, Rebecca, qui narra els fets en primera persona i en capítols brevíssims, com una successió d’imatges retingudes en la memòria. Sara Mesa, com és habitual en la seva escriptura, atén als detalls i a partir d’ells va tirant del fil amb el qual teixeix el relat. Estremeix la sensibilitat amb la qual dibuixa la psicologia i emocions de tots els personatges i la seva evolució. Un conte preciós.
Pedro Martín Sánchez, qui titula el seu relat La historia de Aghata, com a bon oulipià i reivindicador del caràcter lúdic de la literatura, s’introdueix en la història no sols com a narrador sinó com un personatge més del conte. De manera que la trama es trasllada al present i es localitza a Liverpool, on va tenir lloc l’última trobada entre Melville i Hawthorne, l’any 1856, i on el protagonista viatja amb la seva dona. Allí es troba amb un ancià que acaba mostrant-li el manuscrit de “La isla de la cruz”, la història sobre Aghata que aparentment Melville havia escrit però que mai es va publicar. D’aquesta forma, Martín Sánchez, enginyosament reprodueix la que hagués estat l’escriptura de l’autor estatunidenc.
Dues mirades, dos estils diferenciats, realitat i ficció entrellaçades, metaliteratura… y molt més en aquest llibre preciós que us animem a llegir.
