Una de les diferències més significatives entre l’art occidental i l’oriental es troba en els mètodes formatius, assegura l’artista María Eugenia Manrique (guardonada amb el gran premi de Sumie en l’Exposició Internacional de Cal·ligrafia i Pintura Xinesa del Museu de Ansham i amb el Bronce Price, premi de pintura Osaka International Triennale, Japó) en la introducció del seu últim llibre Arte, naturaleza i espiritualidad, publicat per Ediciones Kairós.
Mentre que a Occident l’ensenyament acadèmic se centra en una gran varietat de tècniques, l’art oriental parla de les energies de l’esperit, de la contemplació de la seva evolució a partir d’un mètode que s’estructura principalment en la pràctica del pinzell. No obstant això, aquesta diferenciació —assegura— desapareix quan, conclosa la denominada etapa formativa, l’artista busca el seu desenvolupament interior en solitari. La formació no és més que un preàmbul i aquest aspecte és universal, afirma. Pot ser per això, o com a mostra d’això, l’autora inclou en el seu llibre cites de cèlebres pintors romàntics occidentals, en què la seva obra la representació de la naturalesa és també la manifestació del seu sentir, i pot ser també per això en el seu escrit li presti més atenció a les confluències entre tots dos mons —que coneix bé— que a les divergències. Al final tot artista busca entrar en contacte amb la seva “naturalesa interna”.
En una entrevista concedida a RTVE explica Manrique que l’artista oriental va a la naturalesa a contemplar, però mai pinta en aquest moment. És després, en el seu estudi, quan representa els sentiments que emergeixen. La seva pintura no serà realista, encara que apareguin els paisatges que ha vist, sinó naturalista. En aquesta mateixa línia, ens explica en el llibre com en un dels seus viatges a la Xina, durant l’ascens al cim del Tai Shan, una de les cinc muntanyes sagrades, es va trobar amb els anomenats “pintors de l’aire” que entre les boires que aconsegueixen les altures, intentaven captar la grandesa del paisatge a les seves mans, seguint amb elles els moviments del pinzell, per després portar l’esperit de la naturalesa a la pintura, en la solitud i el silenci del seu estudi.
Diu que, malgrat que la Xina actual és un país d’extrems, “el traç únic del pinzell continua sent la màxima expressió de la seva cultura mil·lenària, en l’essència filosòfica de la qual s’estableix l’extraordinària relació existent entre la naturalesa, l’art i l’espiritualitat”. Aquesta essència filosòfica és la que María Eugenia pretén mostrar-nos mitjançant els preciosos textos i pintures que apareixen en el llibre, perquè el seu talent no es reflecteix solament en el brillant maneig del pinzell.
Escriu l’autora que “per a la filosofia taoista, l’art ha d’establir un vincle fonamental entre l’ésser humà i la naturalesa. Vincle a través del qual l’artista es converteix en mediador, aconseguint transmetre en cada traç del pinzell el seu propi paisatge interior d’acord amb el que rep de la naturalesa” i afegeix que “l’expressió artística a través del pinzell, la pintura, la cal·ligrafia i la poesia pot ser entesa com el resultat d’una meditació en acció, en la qual la naturalesa conflueix al costat de l’ésser humà per manifestar-se de manera espontània i natural, podent portar a la persona a la trobada amb la seva pròpia essència o esperit creatiu”.
Un llibre preciós per assaborir i sobre el qual reflexionar.
Imatge: María Eugenia Manrique amb el mestre Li (del seu blog).
