ALEJANDRA PIZARNIK: el pentagrama de l’esquinçament (Eduardo Moga)

Una anàlisi del turmentat equilibri entre raó i desraó, entre el dolor sentit i la pau buscada.

Alejandra Pizarnik va viure una vida curta: es va suïcidar, als trenta-sis anys, amb una sobredosi de Seconal. En la pissarra del seu estudi havia deixat escrit: «No vull anar/ res més/ que fins al fons». Aquesta voluntat d’aconseguir el més profund va governar la seva atribolada existència des que va descobrir, molt aviat, que l’escriptura —la poesia— podia consolar-la, i fins i tot a redimir-la, de la dolorosa obligació de ser. En Pizarnik, tot és desig d’abisme, però no per a submergir-se en el desconegut, sinó per a emergir a un coneixement guaridor: en el món, que la defugia, que l’aïllava; en la paraula, els ossos de la qual vol esgarrapar i la foscor de la qual, convertir en una altra llum; en l’amor, al qual va donar mil turmentades voltes; en si mateixa, aixafada per una sensibilitat inclement i una intel·ligència que la sotmetia a una lucidesa atroç. El seu llenguatge, d’una força exorbitant, però, al mateix temps, d’una delicadesa gairebé insuportable, electritza amb imatges convulses, amb paradoxes que persegueixen restaurar la unitat trencada, amb descàrregues de clarividència i tristesa que commouen tant com desafien. El jo i la fe en la paraula sostenen la literatura d’Alejandra Pizarnik, i tots dos es concerten per a llaurar una obra nocturna, però en la qual brilla un sol resplendent, recorreguda per escarpaments i enfonsaments, feta de trossos de dona tartamuda i exiliada.

El seu amic André Pieyre de Mandiargues va escriure: «Rellegeixo amb freqüència els teus poemes i els dono a llegir i els tinc amor. Són bufons animals una mica cruels, una mica neurastènics i tendres; són bufons animals: cal alimentar-los i acaronar-los; són precioses feres cobertes de pell, potser una espècie de xinxilles: cal donar-los sang de luxe i carícies. Tinc amor als teus poemes; voldria que fessis molts i que els teus poemes difonguessin per tot arreu l’amor i el terror».

I Julio Cortázar: «Em va fer mal el teu llibre [Els treballs i les nits], és tan teu, sos tan vós en cada línia, tan reticentment clara, tant per sota i per endins. (…) el que sento és el mateix que enfront d’alguns (molt pocs) quadres o dibuixos surrealistes: que estic de l’altre costat per un segon, que m’han fet passar, que soc vós, que estic penjant de la punta de la tela com una d’aquestes aranyes vermelles que hi ha a la Provença i que tenen, sembla, aliança amb el Fosc. (…) Els teus poemes em semblen petitíssims gravats o, millor encara, cilindres babilònics…».

En aquest seminari donarem una visió sintètica però integral de la polièdrica poesia d’Alejandra Pizarnik i es llegiran, analitzaran i comentaran dos dels seus poemes: «La jaula» i «El sueño de la muerte o el lugar de los cuerpos poéticos».