La Ilíada, l’Odissea i l’Eneida són tres obres centrals en la cultura occidental. Sense elles, no sols resulta impossible tenir un coneixement total de la literatura clàssica i de la seva influència al llarg del segles, sinó també comprendre bona part del pensament polític, de l’art i de la música de la nostra civilització.

No obstant això, el lector contemporani no pot ja abordar la seva lectura de manera directa i sense mediació. És imprescindible que conegui a quin tipus de textos s’enfronta, en quines circumstàncies i amb quina finalitat es van crear, com es van transmetre i a quines interpretacions han estat sotmesos amb el passar del temps.

En aquest curs durem a terme una aproximació succinta a les obres d’Homer i Virgili, explicarem el context històric i literari en el qual s’inscriuen i ens plantejarem alguns dels problemes que continuen oberts entorn d’elles.

L’objectiu fonamental serà facilitar un accés rigorós i complet a unes obres extraordinàries que encara avui ens commouen tant com ens inquieten.

Estructura:

El curs s’estructura en tres sessions, una per a cada obra, de quatre hores de durada cadascuna.

Poques obres contemporànies desconcerten i sedueixen tant com les d’Anne Carson. Helenista de formació, poeta, assagista, traductora i moltes altres coses, la canadenca ha construït durant més de tres dècades una obra que es resisteix a les etiquetes. El seu recent Premi Nobel de Literatura convida a un públic més ampli a descobrir-la. Aquest curs vol ser una porta d’entrada al seu univers. No es tracta d’un recorregut exhaustiu, sinó una primera cartografia de les obsessions que donen forma a la seva poètica.

Començarem pels gèneres ambigus. Carson escriu «novel·les en vers» com a Autobiografia de Rojo, assajos que es llisquen cap al poema i conferències que són veritables performances. També ha escrit una triava convertida en llibre-objecte, Nox. Aquesta indisciplina formal no és un capritx avantguardista, sinó una manera de pensar. Cada matèria troba la forma que exigeix, i la frontera entre erudició i lirisme es torna un espai fèrtil de tensió.

Ens detindrem després en el eros «dolçamarg», l’expressió amb què Carson recupera, seguint a Safo, l’adjectiu grec glukupikron. En el seu assaig Eros dulceamargo, el desig apareix com a experiència de falta i de vora. Es desitja el que no es té, i és la distància la que ho manté viu. Llegirem passatges d’aquest assaig juntament amb poemes i traduccions on l’amor, l’abandó, el misticisme i el dol s’escriuen amb una mescla singular de fredor analítica i nuesa emocional.

El tercer eix serà la tradició clàssica. Carson no tracta als grecs com un museu, sinó com una conversa en curs. Safo, Estesícoro, Eurípides i Helena conviuen en la seva obra amb Proust, Vigilen, Simone Weil i Emily Brontë, i tots ells resideixen d’alguna manera en el nostre present. Explorarem com reescriu mites i fragments per a interrogar urgències que són pròpies.

Finalment, abordarem la funció de la traducció, que en Carson és alhora ofici i mètode poètic. Les seves versions de Safo i d’Eurípides revelen a una traductora per a qui traduir és una altra manera d’escriure i de llegir el perdut.

No es requereix coneixement previ de l’obra de Carson ni del grec antic, només curiositat i disposició per a deixar-se desconcertar per una de les veus més singulars de la literatura actual.

Una anàlisi del turmentat equilibri entre raó i desraó, entre el dolor sentit i la pau buscada.

Alejandra Pizarnik va viure una vida curta: es va suïcidar, als trenta-sis anys, amb una sobredosi de Seconal. En la pissarra del seu estudi havia deixat escrit: «No vull anar/ res més/ que fins al fons». Aquesta voluntat d’aconseguir el més profund va governar la seva atribolada existència des que va descobrir, molt aviat, que l’escriptura —la poesia— podia consolar-la, i fins i tot a redimir-la, de la dolorosa obligació de ser. En Pizarnik, tot és desig d’abisme, però no per a submergir-se en el desconegut, sinó per a emergir a un coneixement guaridor: en el món, que la defugia, que l’aïllava; en la paraula, els ossos de la qual vol esgarrapar i la foscor de la qual, convertir en una altra llum; en l’amor, al qual va donar mil turmentades voltes; en si mateixa, aixafada per una sensibilitat inclement i una intel·ligència que la sotmetia a una lucidesa atroç. El seu llenguatge, d’una força exorbitant, però, al mateix temps, d’una delicadesa gairebé insuportable, electritza amb imatges convulses, amb paradoxes que persegueixen restaurar la unitat trencada, amb descàrregues de clarividència i tristesa que commouen tant com desafien. El jo i la fe en la paraula sostenen la literatura d’Alejandra Pizarnik, i tots dos es concerten per a llaurar una obra nocturna, però en la qual brilla un sol resplendent, recorreguda per escarpaments i enfonsaments, feta de trossos de dona tartamuda i exiliada.

El seu amic André Pieyre de Mandiargues va escriure: «Rellegeixo amb freqüència els teus poemes i els dono a llegir i els tinc amor. Són bufons animals una mica cruels, una mica neurastènics i tendres; són bufons animals: cal alimentar-los i acaronar-los; són precioses feres cobertes de pell, potser una espècie de xinxilles: cal donar-los sang de luxe i carícies. Tinc amor als teus poemes; voldria que fessis molts i que els teus poemes difonguessin per tot arreu l’amor i el terror».

I Julio Cortázar: «Em va fer mal el teu llibre [Els treballs i les nits], és tan teu, sos tan vós en cada línia, tan reticentment clara, tant per sota i per endins. (…) el que sento és el mateix que enfront d’alguns (molt pocs) quadres o dibuixos surrealistes: que estic de l’altre costat per un segon, que m’han fet passar, que soc vós, que estic penjant de la punta de la tela com una d’aquestes aranyes vermelles que hi ha a la Provença i que tenen, sembla, aliança amb el Fosc. (…) Els teus poemes em semblen petitíssims gravats o, millor encara, cilindres babilònics…».

En aquest seminari donarem una visió sintètica però integral de la polièdrica poesia d’Alejandra Pizarnik i es llegiran, analitzaran i comentaran dos dels seus poemes: «La jaula» i «El sueño de la muerte o el lugar de los cuerpos poéticos».

L’experiència de Persèfone ocorre en cadascun de nosaltres quan tenim depressions sobtades o ens sentim atrapats per l’odi i ens tornem freds i insensibles, arrossegats cap avall, lluny de la vida, per una força que no podem veure i davant la qual fugiríem.

James Hillman. El somni i l’inframon

La mitologia és la psicologia de l’antiguitat com l’alquímia és la psicologia de l’edat mitjana. Estudiem els mites perquè són la base dels arquetips psicològics. La psicologia junguiana proposa que la realitat psíquica humana troba la seva gènesi en el pensament mític, les imatges arquetípiques del qual es relacionen i donen forma a la nostra vida psicològica actual. D’aquesta manera, els atributs simbòlics dels déus es manifesten en la psique dels éssers humans actuals en forma de representacions i metàfores. Podem comprendre la importància que adquireix l’estudi d’aquests relats per a la psique com faedora de símbols i mediadora entre la consciència diürna i l’inframon. El que Jung troba en endinsar-se en l’estudi dels diferents relats mitològics, així com en els seus posteriors estudis sobre alquímia, és un coneixement de l’essència arquetípica del diví, font de tot procés anímic, que permet establir una connexió amb l’humà; un saber que articula l’etern amb l’individual.

En el mite grec del rapte de Persèfone, filla de Deméter, per part del seu oncle Hades es mostra el paral·lelisme entre rapte i transformació. Un acte simbòlic repetit en gran quantitat de cultures que permet una experiència cap a un canvi de consciència. Si ho considerem des d’aquesta perspectiva, la jove virginal o koré deixarà de ser una nena innocent per a passar a viure com Persèfone, una dona sexuada i adulta. Ha estat obligada violentament per Hades a abandonar a la seva mare, casa seva, el seu món infantil i familiar, per a començar una nova vida sense protecció ni context conegut. Alguna cosa es mor en ella. De fet, alguna cosa ha de morir. Hades és un símbol equilibrador. L’experiència l’obligarà a la profunditat, a un canvi significatiu de posició psíquica. Persèfone, com la Caputxeta Vermella, és un bon exemple d’aquesta trobada necessària amb aspectes foscos i desconeguts de la vida, sovint inquietants i hostils, que canvia la nostra consciència i ens obliga a abandonar la ingenuïtat per sempre.

Persèfone ha estat per un temps la deessa de l’inframon però ha de tornar. El sorprenent en el mite és que ningú parlés sobre aquesta terrible experiència. Res sembla haver canviat. Cap de les dues, ni Persèfone ni Deméter sembla que s’hagin transformat. Totes dues deesses accepten les condicions de continuïtat cada sis mesos. S’instaura la prescripció del silenci i la negació de compartir l’ocorregut. Mai més parlaran d’això. És molt freqüent, per desgràcia, que quan les persones entren en crisis o es deprimeixen, desaprofitin l’oportunitat de comprendre el que les ha portades a tocar fons.

En aquest seminari aprofundirem en aquest aspecte tan rellevant del mite del rapte de Persèfone, en l’origen de la prescripció de silenci. Tots sabem que el silenci pot portar molt, moltíssim sofriment. I també molta solitud. I les paraules són l’únic remei veritable.

Lectura recomenada: La diosa silenciada. Una invitación al misterio de Perséfone (editorial Wunderkammer)

Descripció:

Vida i símbol essencial és un curs en el qual l’experiència es transforma en saviesa a través del reconeixement de les fites espirituals que es despleguen al llarg de la vida. Aprendre a identificar-les és essencial per a endinsar-nos en la comprensió dels nostres anhels més profunds, aquells que només en el llenguatge del callat amor la nostra consciència s’atreveix a revelar.

Els símbols que han sustentat la nostra tradició espiritual, juntament amb els mites que els narren, articularan les classes al llarg dels tres trimestres que componen el curs. De la mateixa manera, s’abordarà l’aprenentatge d’un llenguatge originari que, en silenci, dialoga amb la intimitat del nostre ésser com un alè continu i inspirador.

Es tracta d’un curs en el qual l’ensenyament teòric s’integrarà amb la pràctica.

Estructura:

El curs s’estructura en tres cicles de cinc sessions cadascun. Tres sessions teòriques i una sessió de tancament de cicle per oferir una visió conclusiva del trajecte/aprenentatge de cadascun dels diferents temes abordats durant el trimestre i posar en comú els quaderns/experiència de cada participant. Adicionalment, la professora tindrà una sessió individualitzada amb cada participant.

Les sessions, per a preservar la privacitat tant de la professora com dels assistents, no es gravaran.

Una anàlisi del turmentat equilibri entre raó i desraó, entre el dolor sentit i la pau buscada.

Alejandra Pizarnik va viure una vida curta: es va suïcidar, als trenta-sis anys, amb una sobredosi de Seconal. En la pissarra del seu estudi havia deixat escrit: «No vull anar/ res més/ que fins al fons». Aquesta voluntat d’aconseguir el més profund va governar la seva atribolada existència des que va descobrir, molt aviat, que l’escriptura —la poesia— podia consolar-la, i fins i tot a redimir-la, de la dolorosa obligació de ser. En Pizarnik, tot és desig d’abisme, però no per a submergir-se en el desconegut, sinó per a emergir a un coneixement guaridor: en el món, que la defugia, que l’aïllava; en la paraula, els ossos de la qual vol esgarrapar i la foscor de la qual, convertir en una altra llum; en l’amor, al qual va donar mil turmentades voltes; en si mateixa, aixafada per una sensibilitat inclement i una intel·ligència que la sotmetia a una lucidesa atroç. El seu llenguatge, d’una força exorbitant, però, al mateix temps, d’una delicadesa gairebé insuportable, electritza amb imatges convulses, amb paradoxes que persegueixen restaurar la unitat trencada, amb descàrregues de clarividència i tristesa que commouen tant com desafien. El jo i la fe en la paraula sostenen la literatura d’Alejandra Pizarnik, i tots dos es concerten per a llaurar una obra nocturna, però en la qual brilla un sol resplendent, recorreguda per escarpaments i enfonsaments, feta de trossos de dona tartamuda i exiliada.

El seu amic André Pieyre de Mandiargues va escriure: «Rellegeixo amb freqüència els teus poemes i els dono a llegir i els tinc amor. Són bufons animals una mica cruels, una mica neurastènics i tendres; són bufons animals: cal alimentar-los i acaronar-los; són precioses feres cobertes de pell, potser una espècie de xinxilles: cal donar-los sang de luxe i carícies. Tinc amor als teus poemes; voldria que fessis molts i que els teus poemes difonguessin per tot arreu l’amor i el terror».

I Julio Cortázar: «Em va fer mal el teu llibre [Els treballs i les nits], és tan teu, sos tan vós en cada línia, tan reticentment clara, tant per sota i per endins. (…) el que sento és el mateix que enfront d’alguns (molt pocs) quadres o dibuixos surrealistes: que estic de l’altre costat per un segon, que m’han fet passar, que soc vós, que estic penjant de la punta de la tela com una d’aquestes aranyes vermelles que hi ha a la Provença i que tenen, sembla, aliança amb el Fosc. (…) Els teus poemes em semblen petitíssims gravats o, millor encara, cilindres babilònics…».

En aquest seminari donarem una visió sintètica però integral de la polièdrica poesia d’Alejandra Pizarnik i es llegiran, analitzaran i comentaran dos dels seus poemes: «La jaula» i «El sueño de la muerte o el lugar de los cuerpos poéticos».

L’experiència de Persèfone ocorre en cadascun de nosaltres quan tenim depressions sobtades o ens sentim atrapats per l’odi i ens tornem freds i insensibles, arrossegats cap avall, lluny de la vida, per una força que no podem veure i davant la qual fugiríem.

James Hillman. El somni i l’inframon

La mitologia és la psicologia de l’antiguitat com l’alquímia és la psicologia de l’edat mitjana. Estudiem els mites perquè són la base dels arquetips psicològics. La psicologia junguiana proposa que la realitat psíquica humana troba la seva gènesi en el pensament mític, les imatges arquetípiques del qual es relacionen i donen forma a la nostra vida psicològica actual. D’aquesta manera, els atributs simbòlics dels déus es manifesten en la psique dels éssers humans actuals en forma de representacions i metàfores. Podem comprendre la importància que adquireix l’estudi d’aquests relats per a la psique com faedora de símbols i mediadora entre la consciència diürna i l’inframon. El que Jung troba en endinsar-se en l’estudi dels diferents relats mitològics, així com en els seus posteriors estudis sobre alquímia, és un coneixement de l’essència arquetípica del diví, font de tot procés anímic, que permet establir una connexió amb l’humà; un saber que articula l’etern amb l’individual.

En el mite grec del rapte de Persèfone, filla de Deméter, per part del seu oncle Hades es mostra el paral·lelisme entre rapte i transformació. Un acte simbòlic repetit en gran quantitat de cultures que permet una experiència cap a un canvi de consciència. Si ho considerem des d’aquesta perspectiva, la jove virginal o koré deixarà de ser una nena innocent per a passar a viure com Persèfone, una dona sexuada i adulta. Ha estat obligada violentament per Hades a abandonar a la seva mare, casa seva, el seu món infantil i familiar, per a començar una nova vida sense protecció ni context conegut. Alguna cosa es mor en ella. De fet, alguna cosa ha de morir. Hades és un símbol equilibrador. L’experiència l’obligarà a la profunditat, a un canvi significatiu de posició psíquica. Persèfone, com la Caputxeta Vermella, és un bon exemple d’aquesta trobada necessària amb aspectes foscos i desconeguts de la vida, sovint inquietants i hostils, que canvia la nostra consciència i ens obliga a abandonar la ingenuïtat per sempre.

Persèfone ha estat per un temps la deessa de l’inframon però ha de tornar. El sorprenent en el mite és que ningú parlés sobre aquesta terrible experiència. Res sembla haver canviat. Cap de les dues, ni Persèfone ni Deméter sembla que s’hagin transformat. Totes dues deesses accepten les condicions de continuïtat cada sis mesos. S’instaura la prescripció del silenci i la negació de compartir l’ocorregut. Mai més parlaran d’això. És molt freqüent, per desgràcia, que quan les persones entren en crisis o es deprimeixen, desaprofitin l’oportunitat de comprendre el que les ha portades a tocar fons.

En aquest seminari aprofundirem en aquest aspecte tan rellevant del mite del rapte de Persèfone, en l’origen de la prescripció de silenci. Tots sabem que el silenci pot portar molt, moltíssim sofriment. I també molta solitud. I les paraules són l’únic remei veritable.

Lectura recomenada: La diosa silenciada. Una invitación al misterio de Perséfone (editorial Wunderkammer)

Descripció:

La història cultural de Granada també es pot escriure com la història d’una trobada. La que va unir María Lejárraga i Manuel de Falla va ser molt més que una amistat: va constituir un diàleg creador entre literatura i música, entre dues sensibilitats que van trobar a Granada un dels seus territoris essencials.

María Lejárraga havia descobert molt aviat l’encanteri de la ciutat i de l’Alhambra i l’havia convertit en matèria literària a Granada, guia emocional, publicada en 1911 sota la signatura de Gregorio Martínez Sierra. Falla va adquirir el llibre a París i va trobar en aquelles pàgines, especialment en les seves evocacions de l’aigua i dels jardins de l’Alhambra, una font d’inspiració per a Noches en los jardines de España. Quan tots dos es van conèixer a París en 1913, va començar una intensa relació d’amistat i col·laboració artística de la qual sorgirien projectes fonamentals com El amor brujo i El sombrero de tres picos.

Aquesta trobada vol recuperar aquesta fecunda complicitat i, al mateix temps, retornar a María Lejárraga el lloc que li correspon en aquella aventura creadora. Falla va ser conscient de la importància del seu treball i va arribar a reconèixer expressament que, encara que María no volgués que aparegués la seva signatura, la seva participació en les obres era molt gran.

Però la història no acaba en aquesta trobada. Quan Falla es va instal·lar definitivament a Granada en 1920, la ciutat es va convertir en un dels grans centres de la seva vida artística. I en aquesta Granada va aparèixer una altra amistat decisiva: la de Federico García Lorca. Entre el músic ja consagrat i el jove poeta es va establir un diàleg extraordinàriament fecund entorn de la música popular, el folklore, la tradició i les possibilitats de convertir aquest llegat antic en una forma radicalment moderna de creació. L’episodi que millor encarna aquesta nova aliança és el Concurso de Cante Jondo de 1922, celebrat en la plaça dels Aljubs de l’Alhambra i impulsat fonamentalment per Falla, Lorca i un grup d’intel·lectuals i artistes granadins.

Volem tornar a aquella Granada que els tres artistes van compartir: la ciutat que Lejárraga va ensenyar a mirar a Falla i que el músic va convertir després en melodia i Lorca en poesia. Literatura, música, jardins, aigua i amistat s’entrellacen així en un diàleg que encara sembla ressonar entre els murs de l’Alhambra.

El programa

Divendres, 16 d’abril

• Arribada i acomodació a l’hotel
• Seminari: La col·laboració creativa entre María Lejárraga i Manuel de Falla
• Sopar en un restaurant de la ciutat
• Passeig nocturn per l’Albaicín (opcional)

Dissabte, 17 d’abril

• Pel matí: ruta literària amb explicacions de les professores i visita a l’Alhambra
• Dinar en un restaurant de la ciutat
• Per la tarda: continua  la nostra ruta literària amb explicacions de les professores
• Sopar lliure

Diumenge, 18 d’abril

• Trasllat en microbús privat des de l’hotel a Valderrubio
• Visita guiada a la casa-museu de Lorca i visita guiada a la casa de Bernarda Alba en Valderrubioi
• Dinar en un restaurant de Valderrubio
• Tornada a l’hotel en microbús
• Cloenda