Falten pocs dies perquè finalitzi el 2022 i amb ell el nostre primer lustre d’existència. En aquests cinc anys hem comptat amb més de trenta sagaços mestres.

Durant aquest darrer any, a més dels retirs culturals que hem gaudit amb Pedro Olalla, Sara Mesa, Jesús Aguado, Raquel Lanseros i Maurici Wiesenthal, també va succeir la màgia en Dante Alighieri, on vam començar al gener amb un seminari de Selma Ancira, qui ens va mostrar un retrat de Tolstoi viu i en moviment, donant-nos-el a conèixer a través de diversos aspectes de la seva personalitat, els seus interessos, les seves preferència literàries, les seves relacions amb amics i familiars o les seves opinions sobre les seves pròpies obres. El seminari va propiciar una nova trobada amb l’autora i els participants a Taradell, a casa d’en Vicent que ens va delectar amb la seva hospitalitat i amb una autèntica paella valència.

Seguint rigorosament l’auguri de Josep Maria Esquirol durant el nostre retir amb ell a l’octubre de l’any anterior «no hi ha trobada sense retrobament», al febrer vam poder complir-lo gràcies, una vegada més, a una de les participants, Dolors Feixas, qui va organitzar una trobada sorpresa amb ell coincidint amb la conferència d’inauguració de “Cultura Matemàtica” en la universitat Blanquerna de Barcelona.

Al març, vam anar a la recerca de la imaginació perduda gràcies a la talentosa i estimada amiga Laura Fernández, que va impartir un taller divertidíssim i més que fructífer. Com deia Thomas Pynchon, “tots som una sala plena de gent” i amb ella vam tenir l’oportunitat de conèixer-la i compartir-la.

Victoria Cirlot ens va visitar per primera vegada al maig per a abordar el fenomen visionari des de la mística femenina medieval, l’art romànic i la creació artística del segle XX. Vam gaudir l’experiència amb amics i amigues que van venir expressament des de Andorra, Itàlia o Girona, a més dels participants de Barcelona.

Després dels diversos retirs que vam fer fora de la ciutat al maig i juny, Valeria Correa Fiz va venir des de Madrid per a aprofundir en els mecanismes que creguin tensió en l’escriptura, en les seves diverses modalitats: tensió en el plantejament, tensió estilística, tensió estructural i tensió en les atmosferes. Quina sort vam tenir d’aprendre amb ella i gaudir del seu talent i el seu afecte!

A l’octubre, Jesús Aguado va tornar a Entelèquia. En aquesta oportunitat va impatir un taller sobre poesia eròtica, on vam llegir poemes eròtic-amatoris de moltes tradicions antigues (l’Índia, la Xina, el Japó, del món àrab, els trobadors, els pobles primitius, l’Edat mitjana, el Renaixement, etc.) i modernes (els grans autors dels segles XIX i XX: des de Keatsfins a Ana Rossetti) i vam analitzar els seus recursos i mons.

El nostre darrer taller de l’any va ser amb Victoria Cirlot que ens va tornar a enlluernar amb la seva saviesa abordant el mite del greal des dels textos medievals i la seva iconografia en la seva etapa de construcció. Un taller que ens va permetre comprendre a quina pregunta històrica va respondre aquesta poètica del greal i plantejar-nos si el mite continua responent-nos en la modernitat a qüestions centrals de la nostra existència, com ara la vida concebuda com una cerca incessant de sentit, la necessitat de reconeixement “de l’altre” i el sentiment compassiu davant la dissort i el sofriment.

Arrencarem el 2023 amb il·lusions renovades, més si cap, i amb alguna sorpresa que us anunciarem pròximament.

GRACIES per ser-hi!

Fotografía de Salvador Orta

Teníem immenses ganes de conèixer personalment a Raquel Lanseros després de delectar-nos amb la conferència en línia que va impartir al maig del 2020 en Entelèquia sobre “Ciència i Poesia”. La seva agitada agenda no va impedir que, acabada d’aterrar d’Istanbul, viatgés fins a Barcelona i després fins a Camós (Girona) per a conviure amb nosaltres un cap de setmana i impartir un potent taller de poesia, oferint una anàlisi compartida sobre la seva naturalesa, indagant en la seva essència lingüistíca i emocional, aprofundint en tots els matisos i característiques presents en la lectura i l’escriptura de poesia.

Ens vam submergir en un viatge que va partir des de l’inici de la paraula oral, fins a desembocar en una breu anotació reflexiva sobre els nostres propis projectes creatius. Vam treballar temes com la definició de la poesia, la inspiració, la veu pròpia, l’originalitat, el llenguatge poètic, la idea, el ritme i la música, el to, l’estil, les metàfores i imatges, els silencis i les pauses, la paraula nova, la selecció lèxica, el jo líric, la universalitat, el món literari i la revisió dels textos.

D’allí van sorgir poemes preciosos, com l’haiku de l’amiga cordovesa María Calero:

Sala de pedra
per on grimpen versos
des d’amb tu.

Durant aquesta trobada vam poder corroborar que, a més de ser una excel·lent poeta i entusiasta investigadora, Raquel Lanseros té una vitalitat contagiosa i destil·la alegria i afecte per tots els seus porus. El nostre agraïment a Raquel i tots el amics i amigues que van convertir el solstici d’estiu en un esdeveniment tan il·luminador.

Com a guinda, us deixem un vídeopoema de l’actor Jordi Brau, que també ens va acompanyar, del poema de Raquel Lanseros Para qué la poesia.

El món és gran, però el bell i la veritat s’amaguen en el petit. El món va molt ràpid, però el que li dona sentit és el que no es va, el que es queda un instant encara, el que roman, el que dura o reverbera o transcorre sense haver-li de res al temps, que no es fixa en ell, ni a l’eternitat, que ho menysprea per insignificant o diminut. El món és grandiloqüent i absolut, però és en el silenci, en l’humil i en el proper on un pot trobar una poètica que també és una ètica: la poètica de l’ànima dels éssers mínims que ens envolten.

Parafrasejant l’Ana Rossetti, intentar abocar el cosmos del viscut i compartit durant aquest retir literari en el nostre vocabulari insuficient és una gosadia, així que per aquí deixem algunes imatges que immortalitzen la trobada, com ho està des de llavors en els nostres cors.

Gràcies, Jesús, per compartir la teva màgia, gràcies amics i amigues per formar part del tendal, per ser família.

Que la que aquí escriu admira profundament a Sara Mesa és una obvietat. Que hàgim tingut el privilegi de tornar a compartir amb ella un retir literari ha estat una alegria immensa.

Si en el nostre primer retir, en novembre del 2019 a Tossa de Mar, ens va proposar sortir del corrent, perquè escriure és aprendre a mirar des d’un altre costat, des d’angles nous i irreverents, i ens va transmetre la idea de l’escriptura literària com a desviació, com una forma d’anormalitat, tractant de desmuntar l’associació convencional entre escriure “bé” i el virtuosisme formal, en aquesta oportunitat ens va proposar, aparentment, el contrari: parlar de regles, encara que només fos per a reflexionar sobre elles, discutir-les i fins i tot transgredir-les. Per a fer-ho, ens vam centrar en tres escriptores de tres estils diferents: Shirley Jackson (San Francisco, 1916), Flannery O’Connor (Geòrgia, 1925) i Lydia Davis (Massachusetts, 1947).

Vam llegir algunes “recomanacions” d’aquestes autores i alguns relats, els vam analitzar per a comprovar si elles mateixes les havien seguit a l’hora de construir els seus textos, els vam argumentar, debatre i vam construir els nostres propis relats breus.

La trobada, en aquesta ocasió, va ser a Camós, en una antiga rectoría avui convertida en un preciós petit hotel envoltat de naturalesa, on van poder conviure amb persones que van venir, a més de des de diferents zones de Catalunya, des d’Itàlia, Euskadi, Andalusia i Alacant. Durant els tres dies que va durar l’esdeveniment, a més d’abordar en profunditat tots els continguts del taller que va impartir la Sara (qui ens va revelar, en primícia, que en breu es publicarà la seva nova novel·la), de mantenir interessantíssimes xerrades durant les sobretaules, d’assaborir la deliciosa gastronomia de la zona, de gaudir de l’entorn, de crear llaços, fins va haver-hi temps per a passejar pel preciós poble medieval de Besalú.

El meu etern agraïment a l’amiga Sara Mesa, per la seva manera d’escriure, per la seva manera de mirar l’humà, pel seu talent i el seu afecte. Gràcies, reiterades, a les amics i amics que també van compartir amb nosaltres la seva llum.

La perseverança ens va brindar l’oportunitat de poder gaudir, per fi, de la lucidesa, generositat i l’afecte de Pedro Olalla. Dues vegades vam haver de suspendre la nostra trobada, a causa de la pandèmia, però, com apunta el dit popular, a la tercera vam vèncer i vam poder viure l’experiència de dialogar i reflexionar amb ell sobre la necessitat de l’Humanisme, entès com a realitat històrica, però, sobretot, com una actitud individual de cultiu i de resistència. Perquè, com ens va fer veure, la resistència és el propi de l’Humanisme que, travessant els segles, arriba fins nosaltres. L’Humanisme és aprendre a utilitzar el nostre potencial de manera sàvia i solidària, ens va dir, i és necessària la reflexió urgent entorn d’ell, sobretot, en aquest temps present en què el sistema establert tendeix a devaluar aquesta formació com a sumptuària i aliena al mercat, i davant un temps futur que amenaça amb estar marcat, no ja per la secular explotació de l’home per l’home, sinó per la silenciosa indiferència de l’home cap a l’home.

Com a suport literari, per a indagar en l’actitud humanista i en aquest calidoscòpic concepte grec –la aristeia– que ens desafia, no ja a ser millors que els altres, sinó millors que nosaltres mateixos, van acudir a la seva “Trilogia de la Aristeia”– Historia menor de Grécia, Grécia en el aire, i De senectute politica –, i, per descomptat, a la seva flamant Palabras del Egeo, que, si encara no ho heu fet, us recomanem llegir.

La trobada va tenir lloc en el preciós hotel Diana, situat a Tossa de Mar, emplaçament que ens va permetre gaudir de relaxats passejos emmarcats per un paisatge, com el mateix Pedro Olalla va apuntar, molt de l’Egeu.

Gràcies infinites, Pedro, per permetre’ns viatjar al passat i poder analitzar, junts, el nostre present, gràcies per contagiar-nos el teu inspirador compromís. I gràcies immenses a tots els amics i amigues que ens van acompanyar i que, també amb la seva perseverança, van fer possible aquest anhelat i inoblidable trobada.

El passat cap de setmana vam realitzar el nostre últim retir del 2021 i en aquesta oportunitat ho vam fer a Andalusia. Concretament a Jerez de la Frontera (Cadis). María Alcantarilla va impartir un seminari sobre l’escriptura diarística com a projecte literari. Una aposta per transcendir les configuracions discursives que habitualment associem amb aquesta mena d’escriptura per a intentar desgranar totes les possibilitats literàries que el present ens ofereix com a escriptors i escriptores.

L’esperit inquiet i generós de María, juntament amb els seus amplíssims coneixements literaris, la converteixen en una professora extraordinària, com també ho és la seva qualitat humana.

Vam tenir la sort de compartir l’experiència amb amigues que ja pertanyien a aquesta família i amb altres noves que ara ja formen part d’ella. La família Entelèquia creix al compàs del nostre entusiasme i de la certesa que res ens apassiona més que teixir llaços intel·lectuals i afectius entre les persones que assisteixen als nostres retirs. La literatura, en aquest cas, ha servit de pont per a acostar a persones de Barcelona, Càceres, Badajoz, Màlaga, Huelva i Cadis amb els qui hem compartit coneixements, escriptura, lectura, escolta, empatia, jocs, riures i afecte sincer.

Així que GRÀCIES reiterades, per tant, a María, Javi, Fátima, Fernando, Arturo, Soco, Rafi, Lorena, Elena, Bel, Isabel, Cristina, Mónica, Lola i Ana.

I a continuació us deixem, en format vídeo, una recopilació d’imatges que complementen l’escrit.

(Escric aquesta nota després d’haver estat del 8 al 10 d’octubre amb 12 persones més a un retir filosòfic conduït per en Josep Maria Esquirol i organitzat per Entelequia Cultura)

Josep Maria Esquirol, l’Humà

Qui vol res més que ser un home entre molts?
Joan Vinyoli

Pay attention. Be astonished. Tell about it.
Mary Oliver

Els seus llibres són a la mateixa lleixa que els clàssics de la saviesa antiga. Quan el llegeixes, t’hi trobes com a casa. No escriu per ambició, altra feina té. Escriu per generositat. Tot sembla escrit pensant en mi, pensant en tu. 

En Josep Maria Esquirol parla amb passió. S’ho juga tot en cada mot. I ho fa sense trucs: l’únic truc és haver viscut la vida. I haver-ho fet sotmetent-la a exàmen. 

Tria les paraules amb cura i les ajunta amb subtilesa. Evita els tecnicismes, els anglicismes, les paraules abstractes. El seu és un llenguatge clar i concret. Es fa entendre. Ara, de fondària n’hi ha, i molta. És un interruptor que posa en marxa la màquina del pensar i del sentir. 

Ens diu que voldria escriure amb la mateixa intenció amb què els grans poetes composen un poema. I parla amb admiració d’Eliot, Miguel Hernández, Vinyoli, Lluís Solà. 

Sovint ens mira i ens diu: “S’entén? No passa res si no ho enteneu” i als llavis se li esbossa un somriure murri. “De vegades convé no voler explicar massa”. Som al llindar misteriós de les coses que es resisteixen a ser anomenades. 

Hi ha elegància en els seus gestos, en el seu tarannà. Vesteix de forma austera, sense estridències. No és gens pagat de si mateix. Porta un rellotge de polsera. En cap moment consulta el telèfon. Es diria que viu el present amb intensitat i no està pendent de l’actualitat. 

A la manera de la música de Bach, la seva veu ens acompanya, sense la pretensió d’imposar-se. 

En una època en la que sovint els professors perceben l’activitat docent com una tasca ingrata, ens diu que voldrà seguir fent classes mentre pugui. Sap que a la vida el més valuós demana ser donat. Alhora, parla amb devoció i emoció dels seus mestres. 

No li falta sentit de l’humor: de tant en tant esclata a riure amb la puresa d’un infant. 

És filòsof de cap a peus: moltes frases les acaba amb un “i per què?”. No defuig defensar les seves idees amb vehemència. Ho fa per honestedat. I fent-ho, ens ajuda a definir millor els seus contorns. Si en algun moment carrega massa les tintes fa un pas al costat i conclou: “Però ep, tu fes el que vulguis! Jo puc estar equivocat!”. 

Ens convida a no etiquetar. Ben al contrari: a fer confiança a l’autor i a entrar-hi amb ingenuïtat, sense prejudicis, amb una certa obediència. I en tot cas, un cop ens hàgim amarat d’aquell contingut, i només si s’escau, ja el criticarem. 

Me l’imagino fugint dels dogmatismes, dels judicis de valor,  i de la xerrameca. En el deure de viure bé no hi ha temps per perdre. Com escriu Philippe Jaccottet sobre els poetes, la seva responsabilitat és “vetllar com un pastor i convocar tot el que corre el risc de perdre’s si s’adorm”.

Sovint alenteix el seu parlar i diu amb èmfasi fixant la mirada en l’infinit: “és increïble”. Per exemple quan descriu la bòveda celeste, o la capacitat humana de prometre, o el gust del pa i l’oli…i és que, ben mirat, són meravelles.

El seu pensament és el que se m’ha ficat més endins del moll de l’os de les qüestions que cremen. Això és: de com viure. I aquí m’aturo. Amb prou feines he tocat la vora del seu pensament. Cal llegir-lo sencer, no val fer-ne bocins.

Si fos un rei (cosa que a ell no li agradaria gens), li diríem Josep Maria l’Humà. 

Oriol Llauradó
Cardedeu, octubre de 2021

Dijous vam tenir l’oportunitat de mantenir una xerrada íntima amb l’escriptor i sacerdot Pablo d’Ors que va titular sota el sintagma “ceguesa i il·luminació del deixeble” i amb el subtítol “nostre jo profund crida a la recerca de la seva veritable identitat”.

La intenció d’aquesta exposició, i posterior col·loqui, era compartir algunes idees que poguessin resultar il·luminadores per a tots nosaltres. A partir de la seva experiència personal, ens va explicar com la pràctica meditativa ho va portar al silenci interior i aquest a la il·luminació, entesa no com una experiència estàtica extraordinària sinó com una major claredat interior. El camí del silenci a la llum evidentment no és una experiència plàcida, més aviat es tracta d’un combat ja que en el recorregut trobem molta foscor en el nostre cor. El primer que notem és inquietud corporal, en segon lloc distracció mental i després el que podríem dir l’ombra en termes de Jung o l’inconscient en termes de Freud.

Per a no perdre’ns pel camí és necessari seguir algun tipus de mapa. Ell ho ha trobat en l’Evangeli, no com a text històric o teològic sinó com a text místic, com a arquetip del nostre ser més profund. Això és el que trobem en el seu llibre “Biografia de la llum” (Galàxia Gutenberg, 2021), una espècie de manual poètic de la interioritat, en el qual es presenten algunes de les imatges i metàfores que esbossen els evangelistes i que són autèntics miralls de la identitat humana, una invitació a mirar-nos per dins. A adonar-nos que la vida no està lluny o fora, sinó dins i aquí.

Va ser un veritable plaer poder compartir aquest temps de xerrada amb un dels pensadors més rellevants del panorama actual, amb una persona amb una humanitat, humilitat i sentit de l’humor extraordinaris.

A partir d’ara, també posem a la vostra disposició l’opció d’adquirir, entre altres, els llibres publicats per autors i autores de la família Entelèquia, així com els que analitzem en els nostres tallers de lectura, a través de la plataforma bookshop.org

Aquesta plataforma atorgarà un 10% de totes les compres efectuades des de la nostra pàgina a les llibreries independents de proximitat i un altre 10% a nosaltres.

Des d’Entelèquia us animem a comprar sempre de manera directa en les vostres llibreries de confiança, però si en alguna oportunitat opteu per la compra en línia, aquesta és una bona elecció. Podeu accedir AQUÍ