“No sóc un expert en l’obra de Goya, ni un crític o un historiador de l’art. Per això és necessari advertir que aquesta conferència serà un intent de trencar disciplines acadèmiques i de posar en relació un autor i unes obres amb un pensament sobre la finitud, de la mort, de la crueltat, del temps i de la compassió […] Si el pensament té per objecte l’existència, si la gran pregunta antropològica és, en definitiva, què som? o què és l’ésser humà?, o, millor encara, com hem arribat a ser el que som? és necessari abandonar la lògica disciplinària.”

Amb aquest “advertiment” Joan-Carles Mèlich iniciava ahir la conferència ‘Goya i la finitud humana’ amb  l’objectiu de fer dialogar al mestre aragonès amb els grans. I així, sense por a aquests puristes que constrenyen, ens va fer reflexionar sobre el pensament figural de Francisco de Goya. Aquest pensament, que excedeix les paraules, manifest en la seva obra, on la presència del temps, la mort i la terrible capacitat de l’ésser humà per a exercir la violència sempre està present. No són pocs els que es van inspirar en ella per a representar l’horror, com per exemple Pablo Picasso o Zoran Music. Però en els seus quadres, en el seu pensament, també té cabuda la compassió i l’hospitalitat (com veiem en “Autoretrat amb el doctor Arrieta”), perquè l’ambigüitat és característica intrínseca a la nostra espècie.

De la mà de Joan-Carles, vam passejar per la Quinta del Sordo i les “Pintures Negres”,  fent una parada atenta davant el “Saturn devorant al seu fill”, mite representat per molts artistes, però sota mirades molt diferents. El llenç ens va portar, de forma obligada, a reflexionar sobre el temps, la vida, la mort… és a dir, sobre la finitud humana. En aquest diàleg van intervenir també Nietzsche, Thomas Mann, Zambrano, Kafka, Woolf, Beauvoir, Levinas, Borges, entre altres, i junts, tots, vam viatjar d’aquí cap allà, i viceversa, pel gran enigma de la vida.

Després de la meravellosa conferència es va obrir un intens debat que es va allargar una mica més del que vam preveure, perquè irremeiablement quan s’està escoltant a Joan-Carles Mèlich el temps es deté. El temps és Kairós. Mentre ho escoltàvem érem-allà i això, amics i amigues, és el veritablement fonamental: ser-hi!

Des d’aquí reiterem el nostre agraïment tant a Joan-Carles Mèlich com a totes les persones que ens van acompanyar en la preciosa travessia.

  1. 30 abril, 2020

    Serià possible tenir l’oportunitat d’escoltar la confrència, pagant el que cregueu oportú. Gràcies

    • 30 abril, 2020

      Bon dia, Esperança,

      Les nostres conferències es realitzen de manera íntima entre les persones que s’inscriuen. No acostumem a gravar-les. Ho sentim molt.

      No obstant això, intentarem repetir-la perquè moltes persones ens ho estan demanant. Informarem en breu.

      Moltes gràcies! Salutacions!

Write a comment:

Cancel·la les respostes

*

El teu email no serà publicat. Acceptes la nostra política de privacitat .

© 2018 Entelequia Cultura. Tots els drets reservats | Avis legal